PRIORAT EN PERSONA vol ser un espai i un temps de trobada per fer conèixer, de manera directa, a través de la seua gent, un territori massa invisible en l’imaginari literari català.
www.prioratenpersona.cat http://www.centrequimsoler.cat/
AILEHPO_OPHELIA | Montse Pons
Montse Pons desenvolupa la creació amb la intersecció dels diferents llenguatges sensorials. Ha treballat en la docència des de les arts visuals i aquesta oportunitat li ha brindat desenvolupar l’aproximació a les diverses variants del llenguatge expressiu. El joc forma part de la vida i la construcció de les instal·lacions li permet integrar aquestes possibilitats.
http://www.montsepons.net/
http://www.xtec.cat/~mpons123/
molta roba i poc sabó
-què dius ?
-qui ?
-què passa?
Res nena
la memòria
serveix per recordar
-el què?
la mirada
rentar llançols
i ben blancs
Les ganes de viure
sempre
-com ho feien?
Tenia febre
-com?
i va néixer
ja estava malalta,
-i com era?
Va morir tan jove
tan ben plantat
eren diferents aquells estius
quin fred de nit
una mica de por
com tot
fins a la tomba.
callat!
quan tornava
hi ha roba estesa
ja va trobar el seu xicot
ara plou
pensa i no diguis res
quin munt de roba
i tan neta que la volen
17/10/2010
Antics Rentadors
El Masroig
Montse PonS
Ophélie
Arthur Rimbaud. 1870 (première partie)
I
Sur l’onde calme et noire où dorment les étoiles
La blanche Ophélia flotte comme un grand lys,
Flotte très lentement, couchée en ses longs voiles…
On entend dans les bois lointains des hallalis.
Voici plus de mille ans que la triste Ophélie
Passe, fantôme blanc, sur le long fleuve noir.
Voici plus de mille ans que sa douce folie
Murmure sa romance à la brise du soir.
Le vent baise ses seins et déploie en corolle
Ses grands voiles bercés mollement par les eaux;
Les saules frissonnants pleurent sur son épaule,
Sur son grand front rêveur s’inclinent les roseaux.
Les nénuphars froissés soupirent autour d’elle;
Elle éveille parfois, dans un aune qui dort,
Quelque nid d’où s’échappe un petit frisson d’aile:
Un chant mystérieux tombe des astres d’or.
II
Ô pâle Ophélia, belle comme la neige!
Oui tu mourus, enfant, par un fleuve emporté!
– C’est que les vents tombant des grands monts de Norvège
T’avaient parlé tout bas de l’âpre liberté;
C’est qu’un souffle inconnu, fouettant ta chevelure,
A ton esprit rêveur portait d’étranges bruits;
Que ton cœur entendait la voix de la Nature
Dans les plaintes de l’arbre et les soupirs des nuits;
C’est que la voix des mers, comme un immense râle,
Brisait ton sein d’enfant trop humain et trop doux;
C’est qu’un matin d’avril, un beau cavalier pâle,
Un pauvre fou, s’assit, muet, à tes genoux!
Ciel, Amour, Liberté : quel rêve, ô pauvre Folle!
Tu te fondais à lui comme une neige au feu:
Tes grandes visions étranglaient ta parole
– Et l’Infini terrible effara ton œil bleu.
III
- Et le Poète dit qu’aux rayons des étoiles
Tu viens chercher, la nuit, les fleurs que tu cueillis;
Et qu’il a vu sur l’eau, couchée en ses longs voiles,
La blanche Ophélia flotter, comme un grand lys.
Ofelia
Juan Gelman
“Esta Ofelia no es la prisionera de su propia voluntad
ella sigue a su cuerpo
espléndido como un golpe de vino en medio de los hombres
su cuerpo estilo renacimiento lleno de sol de Italia pasa por buenos aires
Ofelia yo en tus pechos fundaría ciudades y ciudades de besos
hermosas libres con su sombra a repartir con los amantes mundiales
Ofelia por tus pechos pasa como un temblor de caballadas a medianoche por Florencia
tus pechos altos duros come il Palazzo Vecchio
una tarde de verano de 1957
iba yo rodeado de tus pechos sin saberlo
era igual la delicia la turbación el miedo
las sombras empezaban a andar por las callejas con un olor desconocido
algo como tus pechos después de haber amado
eras oscura Ofelia para entonces y enormemente triste
una adivinación una catástrofe
un oleaje de olvido después de la ternura
una especie de culpa sin castigo
de furia en paz con su gran guerra
andabas por Florencia con tus pechos yendo y viniendo por las sombras
con saudade de mí seguramente
tu hombro izquierdo digamos
lloraba a tus espaldas o largaba sus ansias lentas en el crepúsculo y ellas venían a mi sangre
o eran un temblor como un presagio
gracias te sean dadas ojos míos
yo les beso las manos bésoles muy los pies
gracias narices muchas gracias oídos con que escucho los ruidos
de la Ofelia
antes apenas era una ciudad de Italia
sus tiros me llenaban de otra desgracia el corazón.”
SARRAUTE / PASCUAL
Jorge Sarraute i Pep Pascual
Jorge Sarraute, pianista, contrabaixista, compositor i arranjador per a diferents formats: teatre, cinema, documental… Treballa en diverses creacions pròpies i també dins del jazz, el tango, els cantautors i les músiques del món.
http://www.jorgesarraute.com/
En Pep Pascual, músic i inventor d’instruments, fa música i crea sons amb els objectes més insospitats… o no tant.
Pep Pasqual toca els saxos, el clarinet, la gralla, les flautes i el flabiol , també és compositor, productor musical i arranjador.
http://www.totbufant.com/inici.html