La proposta Saló Sonor parteix d’un referent que alhora és un precedent de les tasques que Eli Gras du a terme habitualment com a professional del món del so: la composició, la interpretació, l’edició i la difusió de músiques, tant de pròpies com alienes.
Aquest referent és la pianola o el piano mecànic, un instrument musical que incorpora el mecanisme del piano, al qual s’agreguen elements mecànics i pneumàtics que permeten la reproducció automàtica de la música perforada en un rotllo de paper. Això es fa evident del tot l’any 2010 amb la troballa de més de dos mil rotlles de pianola en un mas del Montsant, el Mas Roger de Cabacés. Aquest arxiu —“una important col·lecció per l’amplitud, coherència i representació d’una època”— i la pianola que els reproduïa són un compendi, a cent anys vista, d’aquesta activitat i ha donat peu a aquest treball en forma de relectura actual.
Plantejament conceptual
Saló Sonor pretén provocar una anàlisi i una reflexió del paper del creador musical i també de l’espectador, dels mètodes de reproducció i d’audició del so, dels mecanismes de difusió i, indirectament, dels àmbits temporal, geogràfic i social, i dels hàbits i comportaments culturals.
Aquesta actualització, en plena època de creació, difusió i reproducció digital —i massiva— del so, de facilitat i multiplicitat de fonts, de portabilitat i també d’individualitat, s’ha fet en clau artesana, contemplant els aspectes col·lectius, lúdics i participatius, i incorporant-hi la vessant pedagògica.
Al contrari del que representava la pianola per a una família benestant, “que feia ús d’una tecnologia moderna per a l’època”, tot reflectint el concepte romàntic —propi del model burgès— de gaudir de la vida, del paisatge i de la música, a Saló Sonor s’ha invertit l’ordre de preferències, tot substituint la tecnologia moderna per una de mecànica molt primària, molt poc tecnològica segons els paràmetres actuals, i també capgirant l’absència d’intèrpret i la passivitat pròpia de l’espectador de l’època per uns usuaris actius, transmutats en el paper de compositors.
Formalització
Aquesta proposta es formalitza amb la fabricació d’un seguit d’artefactes sonors —mecànics o no— per ser accionats manualment, que permeten i evidencien tant la generació del so com la comprensió; uns ginys volgudament quotidians —“no tecnològics”— que expliciten la tramoia, confeccionats amb materials reciclats i recuperats per atorgar-los una segona utilitat.
Eli Gras ha volgut incorporar aspectes artificiosos, teatrals, juganers i sorprenents que no defugen una certa espectacularitat i una posada en escena que, sota l’aparença d’una llar, potencia l’apropament del públic i el reconverteix en usuari. Un format orquestral que és susceptible de funcionar accionat per músics i també per no-músics, individualment i col·lectivament.
Eli Gras (Barcelona)
http://www.eligras.com/
Científica del bricolatge i artista visual i sonora, Eli Gras ha practicat diverses facetes artístiques, com ara l’escriptura, el disseny, la fotografia, invencions…
Musicalment, ha recorregut un llarg trajecte que va des de la música electrònica, la tradicional grega, la coral, el pop, la minimalista…, encara que la seva principal tendència des de començaments dels 80 és l’experimentació sonora i la improvisació. Ha tocat amb multitud d’artistes i ha publicat treballs a segells com La Olla Expréss, Ego Twister, Dude, Monster K7…
A més dels seus projectes en solitari, participa en d’altres de col·lectius, com Motor Combo, The Shower Sisters, Pelayo Arrizabalaga i l’orquesta d’improvisadors Ome, entre d’altres col·laboracions. És directora del Festival Internacional No No Logic i editora del segell La Olla Expréss.
Truna. Andrés Blasco Ramos (València)
http://dr-truna.blogspot.com.es/
Lutier electrònic i músic, des del 1995 Truna inventa nous i fantàstics instruments i treballa la composició amb un llenguatge sonor molt particular, fruit del treball entre instruments tradicionals (violoncel, guitarra, orgue…, sovint alterats) i d’altres de creació pròpia. Aquests nous instruments no només són emprats com a font de sons per a concerts, sinó que també esdevenen instal·lacions interactives i escultures sonores.
Des del 1982 Truna ha estat membre de diversos projectes, com ara el grup Carmina Burana, Fitzcarraldo i Antorcha Amable, un híbrid entre música experimental i popular. Actualment col·labora com a compositor i intèrpret en àrees com la dansa, el teatre o la performance. Ha participat en festivals d’art sonor i de teatre, i en museus i centres d’art.
